BALDRIGA CENDROSA
TAXONOMIA
- Nom científic: Calonectris diomedea
- Classe: Aus
- Ordre: Procellariiformes
- Família: Procellariidae
Noms comuns
Pardela cenicienta (castellà), baldriga cendrosa (català), pardela cincenta (gallec), gabai arrea (basc), Cory’s shearwater (anglès), puffin cendré (francès).
ESTAT DE CONSERVACIÓ
- Catalogada per la UICN: Preocupació menor
- Catalogada per el CITES: No listada
- Catàleg espanyol d’espècies amenaçades: D’interès especial
- Llibre vermell de les aus a Espanya Calonectris diomedea diomedea: En perill
- Llibre vermell de les aus a Espanya Calonectris diomedea borealis: Vulnerable
DISTRIBUCIÓ I HÀBITAT
La baldriga cendrosa és una espècie pelàgica que viu a mar obert, però a vegades es troba en badies àmplies o a prop de les costes, en caps i illes. Nidifica en colònies i ocupa zones rocoses, abruptes, d’illes i promontoris.
Es troba present als oceans Atlàntic i Pacífic, així com al mar Mediterrani, principalment a l’estiu. És abundant al sud d’Europa i al nord-est d’Àfrica. Fora de l’estació de cria es pot trobar a l’oest d’Irlanda, nord de França i sud-oest d’Anglaterra, així com a l’estret de Gibraltar, per on passa part de la població en les seves migracions.
N’hi ha dues subespècies: diomedea i borealis. La primera, una mica més petita i clara, cria a les illes Balears, a les Chafarinas i a les illes dels Columbrets, i en alguns illots de Múrcia i Almeria. La subespècie borealis es reprodueix a les illes Canàries, a les Açores i a Madeira.
BIOLOGIA
Descripció
Aquesta espècie de baldriga és la més gran de les que hi ha a Europa. Fa uns 50 cm de longitud i presenta una envergadura alar de 100-125 cm. El seu cap és robust i arrodonit de color grisenc, amb un bec gros, groc pàl·lid, però amb la punta fosca.
La baldriga cendrosa presenta una coloració apagada, grisa o bruna al dors i blanca a les parts inferiors del cos, excepte a les vores externes de les ales, que són fosques. Les ales són llargues i flexibles, lleugerament arquejades i les potes són d’un color rosa pàl·lid.
No hi ha diferències apreciables entre sexes, encara que les femelles solen ser més lleugeres i solen tenir el bec més estret. Tampoc hi ha diferències destacables entre els exemplars joves i els adults.
Reproducció
La baldriga cendrosa cria en colònies que es comencen a formar a partir del mes de març en illots i penya-segats costaners. Disposa el niu dins de coves o túnels naturals, o bé pot excavar ella mateixa un petit forat.
La posta és d’un sol ou, de color blanc, que incuben ambdós progenitors durant uns 55 dies. Durant els primers dies de vida, el poll és atès pel pare i la mare. Més endavant, només l’alimentaran de nit, quan tornin a la colònia.
Quan els joves gairebé han arribat al final del seu desenvolupament, cap als 90 dies de vida, els pares els abandonen i han d’aprendre a pescar per si sols. Aquests exemplars joves arribaran a l’edat reproductora als 4 o 6 anys d’edat.
Alimentació
S’alimenta de peixos petits, com sardines i seitons. També consumeix crustacis, cefalòpodes, ous de peixos i despulles marines. Acostuma a seguir vaixells de pesca per aprofitar el rebuig que deixen. Prefereix alimentar-se de nit i ho fan introduint el bec per sota de la superfície de l’aigua, encara que a vegades fa immersions de fins a 5 metres de profunditat.
Comportament
Aquesta au marina, altament pelàgica, només es dirigeix a la costa per reproduir-se. És una espècie gregària que forma grans estols. A alta mar és un ocell silenciós, però a les colònies de cria i durant la nit, és bastant sorollós. En període de cria acostumen a concentrar-se en gran nombre al capvespre, posades a l’aigua davant de les colònies, formant unes agrupacions conegudes com “basses” de baldrigues.
Després de l’època de cria, al mes d’octubre, els individus de la subespècie borealis migren cap a les costes de l’Atlàntic oest, al litoral sud-americà. La subespècie diomedea abandona les colònies i a través de l’estret de Gibraltar es desplaça cap a les costes atlàntiques del continent africà.
Normalment, vola a poca altura, sorprenentment ràpid. Intercala llargues seqüències de planatge amb seqüències curtes d’aleteig per remuntar. Ajudada per vents suaus, vola molt bé.
AMENACES
La població europea s’estima en 140.000-210.000 parelles reproductores, de les quals unes 90.000-150.000 pertanyen a la subespècies borealis i al voltant de 60.000 a la subespècies diomedea.
La protecció d’algunes colònies i les mesures de protecció posades en marxa les dues últimes dècades han permès lleugeres recuperacions locals. Malgrat tot, en general, ambdues subespècies pateixen una tendència regressiva.
Una de les principals causes de mort no natural està associada a la pesca de palangre, que ocasiona un alt nombre de morts accidentals i afecta una part important dels adults. Això resulta especialment greu en aus marines longeves i amb baix nombre de polls per parella i any.
Però hi ha altres amenaces per a les poblacions de baldrigues. Els depredadors, com rates i gats assilvestrats, que han estat introduïts a les illes i illots, les han fet desaparèixer de molts llocs, especialment d’aquelles zones més accessibles per a aquests depredadors.
La intensificació dels usos turístics del litoral també repercuteix sobre l’èxit reproductor de l’espècie.
Fins fa poc temps, les baldrigues eren capturades per al consum humà, encara que actualment aquesta tradició s’ha minimitzat i pràcticament està eradicada. La possibilitat sempre existent de vessaments d’hidrocarburs constitueix, també, una amenaça constant per a totes les aus marines.
Per revertir la tendència regressiva de la població de baldrigues, resulten necessàries accions de conservació. La majoria de zones de cria han estat protegides legalment, s’han portat a terme campanyes d’eradicació de depredadors i s’han fet projectes de restauració de l’hàbitat. També s’han aplicat mesures correctores en pesqueries de palangre.
IMATGES
