TORTUGA BABAUA
TAXONOMIA
- Nom científic: Caretta caretta
- Classe: Reptilia
- Ordre: Testudines
- Família: Cheloniidae
Noms comuns
Tortuga boba (espanyol), tartaruga mariña común (galleg), egiazko kareta (basc), loggerhead (anglès), caouanne (francès).
ESTAT DE CONSERVACIÓ
- Catalogada per la UICN: Vulnerable
- Catalogada per la UICN (población Mediterrània): Mínim risc
- Catalogada pel CITIS: Apèndix I
- Catàleg espanyol d’espècies amenaçades: Vulnerable
DISTRIBUCIÓ I HÀBITAT
La tortuga babaua es localitza pràcticament a tots els mars i oceans càlids del planeta, depenent del seu cicle de vida, és possible trobar-la tant a mar obert com en aigües poc profundes, zones costaneres, badies i estuaris, apropant-se únicament a les platges de naixement per a la realització dels nius. Els nounats es dirigeixen a mar obert buscant refugi. Els adults i juvenils es localitzen més a la plataforma continental o als estuaris costaners d’aigües poc profundes.
Viuen a l’Atlàntic, el Pacífic, l’Índic i el Mediterrani. A l’Atlàntic són abundants a Amèrica del Nord i el Golf de Mèxic. La zona de nidificació més important de posta és Florida, a l’Atlàntic oriental la zona de nidificació més destacada són les illes de Cap Verd. Al Pacífic viuen en aigües temperades i subtropicals, al mar de la Xina oriental, Pacífic sud-occidental i Baixa Califòrnia, les zones de posta més importants en aquesta zona són el Japó i Austràlia. A l’Índic destaquen les poblacions de la península aràbiga i el Mar Aràbic, la zona de nidificació més important és Oman situada a la península Aràbiga.
A la Mediterrània, de les tres espècies de tortugues que hi ha, és la més abundant, es dirigeixen al mar d’Alborán i al mar Adriàtic i la seva principal zona de posta és Grècia.
BIOLOGIA
Descripció
La tortuga babaua és la tortuga marina més petita i abundant del Mediterrani. La seva longitud podria arribar aproximadament a 120 cm i el seu pes a 120 Kg. El seu cos recobert d’escates epidermals queratinitzades és d’una coloració variable, la seva closca ressalta pels seus tons de marrons a vermellosos, la seva tonalitat és gairebé sempre més fosca a les zones centrals de la closca i el seu plastró és groguenc. Característiques diferenciadores d’aquesta espècie són els seus 4-5 escuts prefrontals al cap, 5 parells d’escuts costals situats a la seva dura closca i 2 ungles per cada aleta.
Com passa amb la resta de tortugues marines ni el cap ni les extremitats són retractils.
Reproducció
La maduresa sexual varia entre 15-30 anys, el dimorfisme sexual només és evident quan són adultes, és aleshores quan és possible distingir-los externament, ja que els mascles tenen una cua d’unes dimensions superiors a la femella, ja que el seu òrgan copulador és al seu interior.
Són ovípares. Destaca Grècia com la zona de nidificació més important a la Mediterrània, encara que també van a les platges de Líbia, Turquia, Tunísia i Síria. La femella és capaç d’emmagatzemar esperma de diversos mascles fins a l’ovulació, el període d’aparellament va des de finals de març fins a principis de juny. La posta es produeix aproximadament entre juny i juliol. La femella arriba a fer de 4 a 9 postes amb intervals d’unes 2 setmanes cadascuna. Després passa per un període de descans entre 2-3 anys per tornar a continuar el cicle reproductiu. El nombre d’ous oscil·la entre 100-120 per niu, enterrats aproximadament a mig metre per sobre de la línia de marea. El període d´incubació oscil·la de 50 a 80 dies, els nounats són de 4-5 cm, més foscos que els adults i uns 20 g de pes. El sexe, igual que en la resta d’espècies de tortugues marines, ve determinat per la temperatura de la sorra durant el període d’incubació, per sobre de 29ºC la probabilitat de ser femella augmenta, encara que hi ha rangs de temperatura que serien letals per al correcte desenvolupament, s’ha comprovat que aquest rang se sol donar amb temperatures superiors a 35ºC. Quan els ous eclosionen, que sol ser a la nit, les cries es dirigeixen a l’aigua guiant-se per la llum de la lluna. Els nounats pateixen una intensa depredació natural ja que són molt vulnerables, quan arriben a l’estat adult els seus depredadors naturals són els taurons.
Alimentació
Són omnívores. El bec és corni sense dents, amb una forta musculatura i un esòfag format al seu interior per espícules cornees dirigides cap avall que l’ajuden a ingerir l’aliment i a triturar les parts dures. La seva dieta és molt diversa, està formada per: bivalves (petxines), gasteròpodes (cargols marins, lapes, nudibranquis,…), crustacis (crancs, gambes, percebes…), peixos, corals, meduses, briozous, braquiòpodes, cogombres de mar, estrelles de mar, estrelles de mar.
Comportament
Són migratòries, s’han determinat dos grups poblacionals de diferent origen: Atlàntic i Mediterrani. Aquestes poblacions estan pràcticament aïllades genèticament. Gairebé la meitat de les poblacions de tortuga babaua té l’origen a l’Atlàntic.
Les rutes migratòries fora del Mediterrani no són clares, per determinats estudis s’han localitzat tortugues babaues del Mediterrani a Florida, Nicaragua o Cuba.
A la Mediterrània, es desplacen ajudades pels corrents marins al mar d’Alborán i la conca algeriana per alimentar-se. Quan la temperatura de l’aigua baixa les tortugues es dirigeixen cap a aigües més càlides, fins a un cert límit podrien suportar temperatures baixes, sense arribar a hivernar podrien baixar el seu metabolisme considerablement, romanent submergides durant hores abans de sortir a respirar.
IMATGES
