VELL MARÍ
TAXONOMIA
- Nom científic: Monachus monachus
- Classe: Mammalia
- Ordre: Carnivora
- Família: Phocidae
Noms comuns
Foca monje del mediterráneo (castellà), foca mediterránea (gallec), itsas txakur fraide (basc), mediterranean monk seal (anglès) i phoque-moine méditerranéen (francès)..
ESTAT DE CONSERVACIÓ
- Catalogada per la UICN: En perill crític d’extinció
- Catalogada per el CITES: Apèndix I
- Catàleg espanyol d’espècies amenaçades: En perill d’extinció
DISTRIBUCIÓ I HÀBITAT
El vell marí en el passat es trobava per totes les costes del Mediterrani, incloent el Mar Negre i cap al sud, a la costa atlàntica i a les illes d’Àfrica noroccidental.
Actualment a causa de les amenaces que ha patit i segueix patint, la seva distribució ha canviat i les poblacions es localitzen fragmentades en tres zones. Al mediterrani oriental és on es troben les poblacions més grans sobretot a les illes del mar Jònic i al mar Egeu, així com a les costes de Turquia, Albània, Croàcia i Grècia. Les altres zones són: al mediterrani occidental, a Argèlia i Marroc, i a l’Atlàntic Nord, a Cap Blanc entre Mauritània i el Sàhara occidental, i a Madeira.
El seu hàbitat inclou zones pelàgiques, petites illes i zones costaneres encara que sempre en àrees protegides de l’accés dels seus depredadors terrestres. Es restringeix a zones on hi ha coves amb entrades des del mar i a platges petites protegides per penya-segats o per la pujada de la marea. A les coves i sobretot en aquelles que tenen platges en el seu interior és on es reprodueixen.
BIOLOGIA
Descripció
El vell marí és un fòcid de mida mitjana. Els adults poden assolir entre 2 i 2,8 metres de longitud total i pesar entre 240 i 300 kg. Els nounats poden mesurar entre 88-103 cm i pesar entre 15 i 26 kg aproximadament. Les femelles són lleugerament més petites que els mascles.
Es caracteritza pel cos fusiforme i robust, un cap arrodonit amb un musell prominent, unes extremitats curtes amb ungles en els cinc dits i una cua curta i ampla. El color del seu pelatge és fosc; de color gris o marró a la part superior i blanquinós al ventre. Normalment el mascle té el pelatge més fosc que la femella a la part superior, per la qual cosa es diu que té dimorfisme sexual. Tot i així, la coloració acostuma a variar en el mateix individu amb l’edat.
Reproducció
Vivípara. Es reprodueixen durant tot l’any, encara que es detecta una major freqüència entre finals d’estiu i principis de tardor. L’aparellament i la còpula tenen lloc a l’aigua. Les femelles tenen una única cria cada temporada reproductiva (cada dotze mesos). El seu temps de gestació encara que no se sap amb certesa, però oscil·la entre els 9 i 10 mesos.
Les cries muden el pelatge després del naixement cap als 64 dies en el cas de les femelles i cap als 80 dies en el cas dels mascles. Comencen a capturar preses en acabar el període de lactància, als 4 mesos aproximadament. Les femelles adquireixen la maduresa sexual cap als 4 anys d’edat i els mascles cap als 5 anys.
Alimentació
Acostuma a buscar l’aliment principalment en aigües someres i a no gaire fondària. La dieta està composada bàsicament de peixos i mol·luscs, sobretot pops, rajades i algun crustaci. En alguna ocasió s’han observat també restes de tortuga babaua (Caretta caretta) en estómacs de vells marins morts.
Comportament
Viuen formant colònies. Quan tenen cries són territorials i defenen els seu espai a prop de l’entrada de les coves on es concentren per donar a llum o descansar.
Se submergeixen a gran profunditat si hi ha escassetat d’aliment. Poden fer immersions de dia per buscar aliment de 5 a 7 minuts encara que, si és necessari, poden arribar a aguantar molt més temps dins de l’aigua.
AMENACES
El vell marí és una de les espècies de pinnípedes més amenaçada del món. Té poblacions molt petites.
Les principals causes de regressió són conseqüència del: deteriorament i pèrdua d’hàbitat per l’ocupació humana (l’increment de la pressió humana ha desplaçat les foques del seu hàbitat; la destrucció i alteració del seu hàbitat degut en part a l’augment de les industries en zones costaneres i a l’augment del turisme) i per la interacció pesquera (la sobreexplotació, la pesca de foques per comercialitzar pell i oli, sobretot en el passat, la pesca perquè es consideraven competidors dels recursos pesquers, la captura incidental (bycatch) amb xarxes de pesca i la repercussió de la pesca industrial que fa disminuir el seu aliment).
Altres amenaces importants que han patit al Mediterrani són malalties causades per la proliferació d’algues tòxiques (marees vermelles), que, per exemples, van provocar una mortalitat massiva el 1997, o també per vessaments de petroli, l’entrada d’espècies invasores pel Canal de Suez i la contaminació.
CONSERVACIÓ
Algunes de les mesures i accions per a la conservació que s’han portat a terme, poden resumir-se en:
- Protecció legal de tota l’àrea de distribució a través de nombroses lleis nacionals i tractats regionals i internacionals, així com per reglaments de la Unió Europea.
- Determinació d’àrees protegides: reserves.
- Protecció de les coves de cria i de repòs.
- Mesures per controlar la pesca a les àrees de vells marí.
- Creació de centres de rescat i recuperació d’individus malalts i ferits, en particular dels cadells.
- Investigació per determinar els censos i fer el seguiment de les poblacions.
- Accions de sensibilització per a la conservació del vell marí adreçades sobretot a la població local.
IMATGES
