XATRAC COMÚ
TAXONOMIA
- Nom científic: Sterna hirundo
- Classe: Chondrichthyes
- Ordre: Carcharhiniformes
- Família: Carcharhinidae
Noms comuns
Charrán común (castellà), carrán común (gallec), txenada arrunta (basc), common tern (anglès) i sterne pierregarin (francès).
ESTAT DE CONSERVACIÓ
- Catalogada per la UICN: Mínima preocupació
- Catalogada per el CITES: No catalogada
- Catàleg espanyol d’espècies amenaçades: D’interès especial
- Llibre vermell de les aus a Espanya: Gairebé amenaçada
DISTRIBUCIÓ I HÀBITAT
El xatrac comú és una espècie molt estesa, de distribució gairebé cosmopolita. La seva àrea de reproducció és a l’hemisferi nord, sobretot a Euràsia i Amèrica del Nord, encara que s’estén fins al nord d’Àfrica i al Carib, on hiberna. Al Mediterrani es reprodueix aïlladament en algunes localitats, majoritàriament al delta de l’Ebre i a l’Albufera de València, durant l’època estival.
Viu tant a la costa com a l’interior i en una gran varietat d’hàbitats; per exemple platges de sorra, dunes, petites illes sorrenques, llacs o rius. Nia a terra, entre la vegetació o en zones àmplies de sorra, i forma colònies.
BIOLOGIA
Descripció
Fa una mida mitjana, de 32 a 37 cm de longitud i de 72 a 83 cm d’envergadura (amb les ales esteses). És molt similar a dues altres espècies de xatrac: el rosat i l’àrtic. La seva coloració és pàl·lida majoritàriament, el dors i les ales són de color gris clar i la cua és bastant blanca. Al cap hi té un caputxó negre clarament visible, que varia una mica segons quina època de l’any sigui. El bec és fi, afilat, de color vermell fosc i amb la punta negra en els adults. Les potes són vermelles i la cua és llarga, molt enforquillada, i dóna un aspecte molt estilitzat a la part posterior del cos. Els exemplars joves tenen el bec més curt i fosc, les ales més curtes i arrodonides i tenen una coloració de tons marró i ocre, amb les potes ataronjades. No presenta dimorfisme sexual.
Reproducció
El xatrac comú es reprodueixen en època estival, encara que arriben a les zones de reproducció a finals de març o principis d’abril. Ponen de 2 a 3 ous, que són incubats tant pel mascle com per la femella durant 20-23 dies. Alimenten les cries entre tots dos, el mascle s’encarrega de capturar peixos petits i insectes per a les cries. Els pollets deixen el niu dos o tres dies després de néixer i s’amaguen entre la vegetació. Aprenen a volar entre els 24 i els 30 dies de vida.
Alimentació
Principalment s’alimenta de peixos petits i en comptades ocasions de crustacis i insectes. Es llança en picat cap a la seva presa des de l’aire i es capbussa per atrapar-la. Sol alimentar-se al mar o en llacs d’aigua dolça i rius. Durant l’època reproductora, els xatracs se solen allunyar de la colònia de 5 a 10 km per alimentar-se.
Comportament
És una espècie migradora de llarga distància: es desplaça cap al sud a la tardor, per hibernar, i torna a les nostres terres a partir del mes de març, per criar durant l’època estival.
Las colònies de xatracs són molt sorolloses. Emeten diversos tipus de vocalitzacions com una sèrie de kit-kit-kit molt ràpida. També tenen sons de reclam i d’alarma, com krii-arr o xip.
Són animals colonials i molt defensius amb els seus nius i les seves cries. Ataquen els depredadors grans i els humans, però no és comú que colpegin l’intrús, simplement mostren una actitud molt agressiva.
AMENACES
Aquesta espècie té diverses amenaces importants a tenir en compte.
L’alteració de l’hàbitat n’és una de les més importants. El litoral mediterrani ha patit molts canvis durant les últimes dècades com a conseqüència de l’activitat humana i han disminuït possibles assentaments de colònies de nidificació, dificultant la colonització de noves zones del nostre territori. A més a més, les colònies de xatrac comú són molt localitzables i concentrades, fet que també perjudica a la supervivència de l’espècie.
Una altra de les amenaces és la sobrepesca de les espècies de les que s’alimenta el xatrac. Aquesta pèrdua de disponibilitat de recursos prop de les zones de nidificació fa que les poblacions disminueixin o hagin de buscar un nou lloc on formar la colònia.
L’acumulació de pesticides als cultius d’arròs, on sol estar aquesta espècie, també n’ha afectat la seva supervivència fent desaparèixer gairebé tota la colònia de l’Albufera de València als anys setanta.
IMATGES
